GARCIA-PORTUGUES, Esther
https://orcid.org/0000-0001-5303-910X

Publications. A publications surten els títols de les publicacions per ordre alfabètic. Si a l’inici del títol hi figura un article definit o indefinit aquest s’omet i es col·loca al seu final.

Keywords o tema principal de la publicació. Aquí es relacionen temàtiques o personatges que han estat objecte d’una recerca i s’especifica si es tracta de review o article per una revista, de llibre o d’un capítol de llibre; d’una comunicació presentada a un congrès, o senzillament una noticia a una persona guardonada. Cadascun dels temes s’identifiquen.

NOTÍCIES


  • Lujuria y venganza desesperada. Salomé y Electra

    De Richard Roland Holst (1868 – 1938) - [1], Dominio público, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=5612970

    De Richard Roland Holst (1868 – 1938) – [1], Dominio público, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=5612970

    «Lujuria y venganza desesperada. Salomé y Electra», Actas del IX Congreso Internacional de la Sociedad Española de Emblemática (SEE): Confluencia de la imagen y la palabra. Emblemática y artificio retórico, Málaga, Universidad de Málaga, 25-27 de septiembre de 2013, Málaga, 2015, pp.253-267. [ISBN 978-84-370-9665-0]. Visualización del texto.

    Dos figuras, una procedente de la Biblia y la otra de la literatura, unidas por el deseo y la venganza. Ambas comparten fenómenos semejantes, la obsesión, la desesperanza, la muerte. También se ven arrastradas por el destino en el cual la madre determina sus acciones, mientras que el baile y la música dan cuerpo al temor y a la precipitación de los hechos. Salomé se ha hecho famosa por el baile, la historia del arte ha recreado esta visión durante siglos, incidiendo en la sensualidad y la lujuria de las formas sinuosas de su cuerpo, mientras que Electra ha permanecido invariable en su personaje. No obstante, a finales del siglo XIX y principios del XX, la literatura (Hugo von Hofmannsthal), la música (Richard Strauss) y el arte simbolista y decadente se unieron para representar e interpretar ambas féminas en su deseo desesperado y psicótico de conseguir lo anhelado a cualquier precio, otorgándoles un papel relevante como mujeres consumidas por una pasión irrefrenable y por un final funesto, en el que no falta un toque frívolo.

  • Salome y Elektra de Richard Strauss en Barcelona

    Salomé

    «Salome y Elektra de Richard Strauss en Barcelona», EMBLECAT, revista de l’Associació Catalana d’Estudis d’Emblemàtica. Art i societat, núm.3, Barcelona, Emblecat Edicions, 2014, pp.133-158 [ISSN 2014-5667] Visualización del texto.

    La crítica de los estrenos de Salome (1905) y Elektra (1909) de Richard Strauss en Dresde tuvieron una gran repercusión en Barcelona. La puesta en escena de Salome en la Ciudad Condal supuso para el público y la crítica una provocación moral. No fue solo una cuestión estética sino también histórica y religiosa. La reacción fue un fiel reflejo de la hipocresía en la que vivía parte de la burguesía catalana. Sin embargo, Elektra gozó de una crítica más aceptable, aunque la ópera no se estrenó en Barcelona hasta el año 1947. No obstante, las obras literarias de Oscar Wilde y Hugo von Hofmannsthal atrajeron rápidamente la atención de la actriz y empresaria catalana Margarita Xirgu, quien se encargó de difundir ambos temas en el mundo del teatro más allá de nuestras fronteras.

    Elektra

    La crítica de les estrenes de Salome (1905) i Elektra (1909) de Richard Strauss a Dresde van tenir una gran repercussió a Barcelona. La representació de Salome a la Ciutat Comtal suposà per al públic i la crítica una provocació moral, no sols fou una qüestió estètica sinó també històrica i religiosa. La reacció fou un fidel reflex de la hipocresia en la qual vivia part de la burgesia catalana. Molt diferent fou l’arribada d’Elektra, l’òpera gaudí d’una crítica més acceptable, tot i que no s’estrenà a Barcelona fins l’any 1947. No obstant això, les obres literàries d’Oscar Wilde i Hugo von Hofmannsthal van atraure ràpidament l’atenció de l’actriu i empresària catalana Margarida Xirgu, qui s’encarregà de difondre ambdós temes en el món del teatre més enllà de les nostres fronteres.

  • José Nicolás de Azara i la seva repercussió en l’àmbit artístic català

    Medalla de Azara (1796)

    Medalla de Azara (1796)

    PhD: José Nicolás de Azara i la seva repercussió en l’àmbit artístic català, Barcelona, Universitat de Barcelona (tesi doctoral), 2007 (des de setembre de 2010) [URL= http://www.tdx.cat/TDX-0922110-095426 o http://www.tesisenxarxa.net/TDX-0922110-095426/  ]

    La biografia de José Nicolas de Azara mostra a un home astut en política, molt abans de ser Ambaixador Espanyol davant la Santa Seu (1784-98) i Ambaixador Plenipotenciari a París (1798-9 i 1801-03). Com a promotor cultural, especialment de les arts, contribuí amb un ampli ventall d’actuacions, des de la difusió d’una estètica basada en l’Antiguitat Clàssica fins a la protecció que exercí sobre els artistes, entre els quals es trobaven els catalans pensionats per la Junta de Comerç.

    La incidència d’Azara en l’àmbit artístic català fou de diferent índole, des de trametre models (guixos, emmotllats, estampes i dibuixos) a l’Escola Gratuïta de Dibuix de Barcelona a proporcionar als artistes una formació d’acord amb l’estètica que es defensava en el seu cercle cultural, alguns dels quals després es dedicaren a la docència. No obstant això, fou en el seu paper de promotor d’edicions dels clàssics i sobretot en la publicació de tractats d’estètica d’amics i col·laboradors, Anton Raphael Mengs, Francesco Milizia i Pedro José Márquez, entre altres, on veritablement es constata que Azara exercí més pes en la introducció a Catalunya del bon gust per l’Antiguitat clàssica que imperava a Roma a finals del segle XVIII. Una bellesa ideal que fou seguida i assimilada per les acadèmies europees, espanyoles i les escoles catalanes.

    El seu ressò estètic arribà a l’arquitectura catalana a través d’uns tractats que defensaven les construccions vitruvianes i palladianes. Influí en una èlite il·lustrada que fou denominada “milizias”, per deprés afiançar-se de la mà del professor de l’Escola de Llotja i arquitecte Antoni Celles en els seus deixebles. Com a conseqüència en el segle XIX es desplegà arreu de Catalunya una arquitectura que fou denominada de Neoclassicisme tardà.

    Tant a l’escultura com al gravat i la pintura el seu patrocini en la publicació de les Obras de Mengs (1780) fou fonamental. Proporcionà una sèrie de models a copiar que perpetuaren dins la seu de l’Escola de Llotja una formació acadèmica que permeté als deixebles ser uns bons artífexs, a evolucionar en el seu estil i a cercar, no sols l’Antiguitat clàssica sinó el passat català més esplendorós, els temes més adients i propis de la seva història. La renovació estilística en l’escultura tingué un primer estadi amb el pas de Juan Adán, un protegit de Azara, per terres lleidatanes (1777-81) i, després d’uns anys marcats per l’ortodòxia acadèmica, Damià Campeny tornava de Roma per proporcionar una docència oberta a noves tendències artístiques. L’orientació cap a models italians pels dos màxims responsables del gravat, Pasqual Pere Moles a Catalunya i Manuel Salvador Carmona a Madrid, condicionà el futur d’aquesta disciplina a una continuïtat en el segle XIX. Aquesta tendència es detecta en Josep Coromina a l’Escola de Llotja, i de Blai Ametller a la Real Academia de San Fernando per la utilització dels cànons estètics que Azara havia establert el segle anterior. L’estètica mengsiana fou evident en la pintura de Pere Pau Montaña, el màxim representant en aquesta disciplina en l’Escola de Llotja. Una tendència estilística que continuà un segle després sota la direcció de Francesc Rodríguez (1821), un pintor que visqué sota l’empara d’Azara. Rodríguez potencià un dogmatisme que finalment resultà beneficiós per la pintura catalana quan d’entre els deixebles de l’Escola sorgí una línia historicista que recuperava el passat.

    En general, a l’estudi s’observa com en totes les disciplines artístiques catalanes es palesa la recerca de l’Antiguitat clàssica i la utilització dels models recomanats per Azara. Talment, com una continuïtat estètica a Catalunya ben avançat el segle XIX, documentada per la vigència de les publicacions que Azara va promoure.

  • ArsNostrum col·labora en l’edició de la revista ‘Emblecat’

    11 Emblecat 2022 -11-coberta-tapes

    11 Emblecat 2022 -11-coberta-tapes

    ArsNostrum Edicions col·labora amb Emblecat Edicions i aquest any 2022 ha publicat el número 11 de la revista Emblecat

  • ArsNostrum col·labora en l’edició de la revista ‘Emblecat’

     

    Emblecat-revista-2021-portada

    Emblecat-revista-2021-portada

    ArsNostrum Edicions col·labora amb Emblecat Edicions i aquest any 2021 ha publicat el número 10 de la revista Emblecat .