Medalla de Azara (1796)
PhD: José Nicolás de Azara i la seva repercussió en l’àmbit artístic català, Barcelona, Universitat de Barcelona (tesi doctoral), 2007 (des de setembre de 2010) [URL= http://www.tdx.cat/TDX-0922110-095426 o http://www.tesisenxarxa.net/TDX-0922110-095426/ ]
La biografia de José Nicolas de Azara mostra a un home astut en política, molt abans de ser Ambaixador Espanyol davant la Santa Seu (1784-98) i Ambaixador Plenipotenciari a París (1798-9 i 1801-03). Com a promotor cultural, especialment de les arts, contribuí amb un ampli ventall d’actuacions, des de la difusió d’una estètica basada en l’Antiguitat Clàssica fins a la protecció que exercí sobre els artistes, entre els quals es trobaven els catalans pensionats per la Junta de Comerç.
La incidència d’Azara en l’àmbit artístic català fou de diferent índole, des de trametre models (guixos, emmotllats, estampes i dibuixos) a l’Escola Gratuïta de Dibuix de Barcelona a proporcionar als artistes una formació d’acord amb l’estètica que es defensava en el seu cercle cultural, alguns dels quals després es dedicaren a la docència. No obstant això, fou en el seu paper de promotor d’edicions dels clàssics i sobretot en la publicació de tractats d’estètica d’amics i col·laboradors, Anton Raphael Mengs, Francesco Milizia i Pedro José Márquez, entre altres, on veritablement es constata que Azara exercí més pes en la introducció a Catalunya del bon gust per l’Antiguitat clàssica que imperava a Roma a finals del segle XVIII. Una bellesa ideal que fou seguida i assimilada per les acadèmies europees, espanyoles i les escoles catalanes.
El seu ressò estètic arribà a l’arquitectura catalana a través d’uns tractats que defensaven les construccions vitruvianes i palladianes. Influí en una èlite il·lustrada que fou denominada “milizias”, per deprés afiançar-se de la mà del professor de l’Escola de Llotja i arquitecte Antoni Celles en els seus deixebles. Com a conseqüència en el segle XIX es desplegà arreu de Catalunya una arquitectura que fou denominada de Neoclassicisme tardà.
Tant a l’escultura com al gravat i la pintura el seu patrocini en la publicació de les Obras de Mengs (1780) fou fonamental. Proporcionà una sèrie de models a copiar que perpetuaren dins la seu de l’Escola de Llotja una formació acadèmica que permeté als deixebles ser uns bons artífexs, a evolucionar en el seu estil i a cercar, no sols l’Antiguitat clàssica sinó el passat català més esplendorós, els temes més adients i propis de la seva història. La renovació estilística en l’escultura tingué un primer estadi amb el pas de Juan Adán, un protegit de Azara, per terres lleidatanes (1777-81) i, després d’uns anys marcats per l’ortodòxia acadèmica, Damià Campeny tornava de Roma per proporcionar una docència oberta a noves tendències artístiques. L’orientació cap a models italians pels dos màxims responsables del gravat, Pasqual Pere Moles a Catalunya i Manuel Salvador Carmona a Madrid, condicionà el futur d’aquesta disciplina a una continuïtat en el segle XIX. Aquesta tendència es detecta en Josep Coromina a l’Escola de Llotja, i de Blai Ametller a la Real Academia de San Fernando per la utilització dels cànons estètics que Azara havia establert el segle anterior. L’estètica mengsiana fou evident en la pintura de Pere Pau Montaña, el màxim representant en aquesta disciplina en l’Escola de Llotja. Una tendència estilística que continuà un segle després sota la direcció de Francesc Rodríguez (1821), un pintor que visqué sota l’empara d’Azara. Rodríguez potencià un dogmatisme que finalment resultà beneficiós per la pintura catalana quan d’entre els deixebles de l’Escola sorgí una línia historicista que recuperava el passat.
En general, a l’estudi s’observa com en totes les disciplines artístiques catalanes es palesa la recerca de l’Antiguitat clàssica i la utilització dels models recomanats per Azara. Talment, com una continuïtat estètica a Catalunya ben avançat el segle XIX, documentada per la vigència de les publicacions que Azara va promoure.
